We are Number One

Orson Welles va emprar una extensa varietat de recursos estètics i visuals que acompanyen a un tipus de narració gens convencional en aquell temps.

La narrativa temporal és, de fet, una de les seues característiques més reconegudes, ja que l'autor fa que els flashbacks siguen els que ens acompanyen al llarg de la pel·lícula i ens ajuden a conèixer i empatitzar amb el personatge, fins que parem a la part final del film, que realment és només la continuació dels primers 5 minuts del metratge. Només és en eixe moment quan per fi podem entendre el sentit del misteri que envolta la història amb la paraula rosebud.

Cal destacar els aspectes visuals, les seqüències de muntatge americà, molt habituals de l'epoca daurada del cine que fan, mitjançant articles de periòdic una mena de resum visual de la trajectòria de Kane i de la segona muller. També una de les escenes més ben executades que reflecteixen també de forma breu el pas del temps i el deteriore de les coses, és la de Kane i la seua primera muller desdejunant a la taula.

Els plànols ens indiquen moltes vegades una àmplia profunditat de camp, sobretot a les escenes on Kane es reuneix amb amics i col·legues de treball per a fer festes. Aquests plànols volen transmetre sensació de poder i de domini, i mitjançant això podem sentir empàticament com Kane és una persona important i influent. A més a més, altres plànols ens indiquen perills imminents o relacions simbòliques que ens fan conéixer més al protagonista com una persona despreocupada i frívola.

A més, el ritme de la pel·lícula és totalment subjectiu, ja que al començament dels flashbacks, quan se'ns presenta l'estil de vida de Kane i els seus objectius assolits, es fa de manera embolicada i sense sentimentalismes. Les imatges passen amb molta velocitat i quasi no ens adonem dels seus èxits. Quan va transcorreguent el filme i va adquirint un to més seriós i ens adonem a poc a poc de la solitud que li envolta a Kane. Les imatges descendeixen en el ritme, la música alegre i victoriosa del començament és substituïda per baluerns i per sobretot, per silenci.

Tipus de vinyetes

La vinyeta simple

És aquella que està limitada per tots els seus costats. Aquesta s’utilitza quan es desitja crear una presa única i tancada, com en una pantalla de cinema. Ací entraria la vinyeta típica de còmic, de forma rectangular, però també pot adoptar multitud de formes. No hi ha límit per a la imaginació en aquest sentit.

La vinyeta ortogonal

És aquella vinyeta els costats de la qual són ortogonals al plànol de la pàgina, és a dir, que les seues vores són rectes i per tant forma rectangles o quadrats. Són vinyetes estables i s’usen amb molta freqüència.

La vinyeta diagonal
Posseeix costats que van en diagonal i no són ortogonals al plànol de la pàgina, per la qual cosa formen rombes o trapezis. Aquestes vinyetes s’usen per a donar sensació de moviment o dinamisme, o per a mostrar alguna imatge perturbadora.

Les vinyetes exteriors
Són aquelles que es troben separades de les altres per mitjà dels carrers o pels marges de la pàgina.

Les vinyetes interiors
Són aquelles que es troben contingudes dins d’una vinyeta més gran. Serveixen normalment per a mostrar un detall o un fet que es realitza al mateix temps en eixa escena.

La vinyeta decorativa
En ocasions, solament usarem el marc de la vinyeta i l’espai exterior com un element decoratiu, sense més funció que la visual, de tal manera que la vinyeta es converteix en part del dibuix. Moltes vegades utilitzarem aquest recurs per a ambientar moments o situacions concrets de la trama. No obstant açò, en aquest tipus de vinyetes cal anar amb compte; no s’ha de recarregar tant el dibuix que dificulte la compressió de la història. Si la història no es comprèn, la funció de la pàgina haurà fracassat.

La vinyeta trencada
En alguns dibuixos, per a crear sensacions estètiques i, especialment, de moviment, s’utilitza el recurs de “traure part del dibuix fóra de la vinyeta”, com si el dibuixat s’estiguera projectant cap a l’espectador. D’aquesta manera, la vinyeta queda trencada, però guanya en dinamisme i ordena les vinyetes, situant algunes per sobre de les altres. És un recurs molt utilitzat en còmics d’acció.

Distribucions del format

Regulars
Les distribucions regulars són les més comunes dins del còmic. Se solen utilitzar de manera habitual per a expressar vinyetes calmades o amb càrrega narrativa (diàlegs, per exemple). En el còmic europeu són pràcticament les úniques.

Irregulars
Les distribucions irregulars són aquelles que presenten formes estranyes i que fins i tot en ocasions no estan no subjectes a un nombre determinat de columnes i files. Aquestes, s’utilitzen normalment per a escenes d’acció o descripcions, on el lector pot perdre’s en els detalls. En altres ocasions s’utilitzen de manera que col·laboren de forma gràfica amb la trama.

Els plans i les angulacions

Gran pla general
Abarca un gran conjunt allunyat de la càmera en què el subjecte humà està absent o és insignificant i la natura o l’entorn pren més importància que la persona, també pot mostrar multituds on la persona queda diluïda o empetitida i aleshores adquireix un valor dramàtic. Expressa la solitud, la lluita contra la fatalitat, la integració en el paisatge que protegeix i absorbeix alhora el personatge i presenta l’escenari.

Pla general
Comprén un conjunt més pròxim que el gran pla general. La figura humana ocupa 1/3 o 1/4 de l’alçada de l’enquadrament, traçant un equilibri entre paisatge i individu de tal manera que situa el personatge en el seu medi concret. També té un caràcter descriptiu Presenta un entorn exterior, un paisatge o un carrer, o l’interior d’un edifici. En general no apareixen personatges o aquests formen part de l’entorn. Se sol utilitzar al començament d’una narració per a situar l’acció.

Pla de conjunt
La persona humana apareix amb entitat dins el paisatge o decorat. Hi caben diverses persones fàcilment distingibles. Mostra les accions físiques d’un grup o les relacions entre personatges i objectes. Les persones tenen prou marge de moviment. La típica fotografia familiar ben bé pot representar aquest pla. Pot tenir un valor descriptiu o narratiu i ocasionalment un valor dramàtic.

Pla sencer
La figura humana apareix de cap a peus en el límit del quadre. Retrata el personatge. Té un valor narratiu però comença a potenciar el valor expressiu o dramàtic.

Pla americà
S’anomenà americà perquè s’utilitzava fonamentalment al western per deixar ben clara la posició del revòlver. Enquadra els personatges a l’alçada dels genolls de tal manera que permet l’expressivitat del cos humà. L’espectador i el personatge queden situats en un mateix camp de visió. També s’anomena pla mitjà llarg o pla tres quarts. Ens aproxima al personatge. Té valor narratiu i dramàtic.

Pla mitjà
La figura humana queda tallada a l’alçada de la cintura. Així els braços i el rostre, les parts més expressives del cos, es converteixen en el centre d’atenció per a l’espectador. S’utilitza moltes vegades en els diàlegs.

Primer pla
Enquadra el personatge des de l’alçada dels muscles o més concretament de les clavícules. És el tipus de pla que posseeix major valor expressiu i pot adquirir una enorme força dramàtica ja que ressalta les emocions i els sentiments dels personatges.

Primeríssim primer pla
És aquell en què la cara d’un personatge tanca l’enquadrament mostrant-ne totalment o parcial el rostre.

Pla detall
Pot mostrar una part del rostre o del cos. Però també un objecte o alguna de les seues parts que puguen tenir alguna significació dramàtica, narrativa o simbòlica. Emfasitza o assenyala de forma especial.

Punt de vista o angle de visió

Normal
Equival a la visió que té una persona quan està dempeus o assegut. Els ulls de l’espectador estan a l’altura del pit o del cap dels personatges. Fa la sensació de naturalitat, representa una visió objectiva i realista dels fets.

Picat
Visió de l’escena des de dalt, com si l’observara un personatge des d’una posició elevada, és a dir per damunt de la línia de visió d’una persona, de tal manera que la seua visió és de dalt a baix. Pot expressar la indefensió, la solitud, angoixa, abandó, abatiment o terror d’una persona, encara que sol indicar una situació d’inferioritat, de ser dominat o de ridiculització. També podria indicar simplement que l’escena és vista des d’un lloc més alt.

Contrapicat
Els personatges o coses estan representats des d’un punt de vista inferior. L’escena se situa per davall de la línia de visió d’una persona i queda inclinada cap a dalt, de tal manera que la seua visió és de baix a dalt. Físicament allarga els personatges, en crea una visió deformada. Pot convertir el personatge en heroi i expressar els seus moments d’eufòria o triomf, pot magnificar-lo, engrandir-lo, exaltar-lo i ennoblir-lo, però també fer d’ell un ser superb, poderós i temible, un ser superior. També podria indicar simplement que l’escena és vista des d’un lloc més baix.

Zenital (o vista d’ocell)
És el picat màxim, es tracta d’ una visió des de dalt, totalment perpendicular al sòl i per tant als personatges o objectes que hi apareixen.

Punt de vista impossible
La mirada se situa des d’un lloc on no pot ser vista. Per exemple quan se situa a l’interior d’un taüt o dins d’una nevera oberta.